AI, WILLIAM!

Elizabeth Strout, (Portland, 1956) és una escriptora nord-americana de ficció guanyadora el 2009 del Premi Pulitzer per la seva novel·la Olive Kitteridge.
Ai, William! és la seva última novel·la i, com sol ser habitual en aquesta autora, els personatges ja van aparèixer a llibres anteriors. En aquesta ocasió, Lucy Barton, escriptora, torna a ser la protagonista i narradora de la història.
Passats els seixanta anys, vídua del seu segon marit i amb les dues filles del primer matrimoni ja casades, Lucy intenta recompondre la seva vida i projectar una nova novel·la. William, el seu exmarit, amb qui manté una relació amistosa i que va ser per a ella un suport segur durant la malaltia i la mort del seu marit David, és qui sorprenentment li demana ara ajuda: el matrimoni amb la seva segona esposa fa aigües i a les nits uns malsons recurrents li impedeixen agafar el son. A això ha d'afegir la incertesa dels seus orígens quan descobreix que en algun lloc d'Illinois hi viu una germanastra de qui acaba de conèixer-ne l'existència.
Elizabeth Strout, fidel al seu estil i a la seva manera de veure la realitat, torna a presentar uns personatges vulnerables, amorals, que sobreviuen a la frustració, al fracàs, a la por, a una existència marcada des dels començaments per un llast familiar tèrbol i dolorós, a les malalties, divorcis, adulteris, dificultats professionals o una solitud no volguda. En aquesta ocasió, però, potser ho fa d'una manera més lluminosa, més madura, mirant des de la distància dels anys i amb l'experiència d'un coneixement més ple de les persones.
El bon fer narratiu de l'autora aconsegueix posar en valor les coses més quotidianes, cosa que podria passar desapercebuda a un observador poc atent. Un estil sobri i directe, un llenguatge senzill i una subtil interpel·lació al lector aconsegueix que aquest s'acosti als personatges, fent-los versemblants i capacitant-lo per interaccionar amb la narradora.
Pragmàtica en les decisions, la protagonista es veurà induïda a acceptar o rebutjar certes situacions no per principis morals, sinó per la conveniència en un context que possibiliti l'empatia i la concòrdia familiar.
Tot i mostrar uns personatges inicialment poc atractius, amb valors morals molt limitats, Strout, potser sense pretendre-ho, crida l'atenció sobre una societat insatisfeta desitjosa de referències vitals clares amb què donar sentit a una existència aconseguida.

Encarnita Herraiz