CONGO

Éric Vuillard (1968) és escriptor i cineasta francès. Autor d’obres com Una sortida honorable, La guerra dels pobres o 14 de juliol. Premi Goncourt el 2017. Es caracteritza per aportar una nova visió d’alguns esdeveniments històrics.

En aquest llibre, el tema serà el colonialisme belga i la figura de Leopold II amb els seus exploradors i torturadors. El llibre s’inicia a la Conferència de Berlín el 1884 quan els caps d’Estat i de govern europeus es reparteixen el continent africà com un pastís. Tota aquesta pantomima es desenvolupa al Palau de Radziwill, que després serà també famós per diferents pactes de Hitler i pel suïcidi de Goebbels. Era un palau barroc magnífic on Otto von Bismarck comença la conferència de Berlín enmig d’una ostentosa festa i d’àpats pantagruèlics. A banda del repartiment d’Àfrica, calia aclarir el tema de les diferents escoles de pensament econòmic. Es decidien per la fisiocràcia? Pel mercantilisme? I del comerç d’esclaus què es pot dir? Tot plegat era per ells un pleonasme. Tenien clar que calia arrasar Àfrica i vendre esclaus a tort i a dret cap als estuaris americans. Així començarien grans fortunes que avui dia encara es mantenen.

Ara Vuillard analitza de forma despietada al rei Leopold II, al seu explorador Stanley, a Chodron de Courcel, al lloctinent Sir Edward Malet i sobretot al sàdic Fiévez.
Però clar Leopold II a diferència dels altres monarques desplaçats a Berlín, no volia una colònia pels belgues, volia una propietat particular a l’Àfrica, volia ser propietari de terres i homes. El Congo era un espai 80 vegades més gran que Bèlgica, no hi hauria ni infraestructures ni res de res, ni belgues, ni blancs, solament els seus exploradors i els maldestres caçadors d’esclaus. Malet i Fiévez tenien llibertat total, el pillatge es subcontractava, farien de les seves a l’hora de reclutar esclaus, cautxú i or. La descripció de la cacera d’esclaus, de les figures de Malet, Fiévez, Stanley i els bessons Goffinet son d’una crueltat terrible.

Vuillard ho explica de forma organitzada, repassa el que ja està investigat i publicat, no hi ha gaires aportacions, però la forma de relatar-ho és punyent. El registre lingüístic de vegades potser resulta massa col·loquial.

El llibre hauria quedat molt ben tancat si al finalitzar-lo hagués afegit la notícia del canvi del Museu del Congo Belga (1898) al Museu d’Àfrica (2018) de Tervuren. Aquí els belgues realitzen un bon acte de contrició en nom del seu monarca, malgrat que a Brussel·les encara queden escultures eqüestres del rei.

TROA