EL FERROCARRIL SUBTERRANI

El novel·lista de color Colson Whitehead, (Nova York, 1969) graduat a la Universitat de Harvard, denuncia a El ferrocarril subterrani el problema social de l'esclavisme als Estats Units durant els anys que van precedir a la Guerra de Secessió lliurada entre els Estats del Sud i els del Nord durant els anys 1861-1865. L'obra, apareguda el 2016, ha estat guardonada amb el premi Pulitzer i el National Book Award 2017.
L'adolescent Cora, néta i filla d'esclaves dedicada al cultiu del cotó en una finca de Geòrgia, pateix les vexacions i abusos que s'apliquen als negres d'acord amb les lleis vigents a la regió. Caesar, un jove company d'infortuni, després d'un episodi degradant, li proposa escapar cap a qualsevol dels Estats del Nord, on podrien acollir-se a una legislació més favorable i, fins i tot, viure del seu treball com a homes i dones lliures. El noi ha descobert l'existència d'un ferrocarril secret que, a través d'una xarxa de túnels subterranis, els permetria accedir a ciutats del Nord i a centres educatius en què els negres, fins i tot els fugitius, rebien instrucció i un treball digne de què viure amb les seves famílies. Comencen així un llarg peregrinar per fosques xarxes vials, esquitxades d'estacions llòbregues, que es comunicaven a l'exterior gràcies a vies de sortida ocultes de mirades indiscretes. Cora i Caesar aconsegueixen sortir a Carolina del Sud i durant algun temps sembla que han trobat l'anhelada llibertat. No els dura molt la il·lusió, ja que han d'emprendre de nou la fugida en caure els seus protectors en mans dels caçadors d'esclaus, bandes dedicades a cobrar les recompenses ofertes pels propietaris de les plantacions que posen preu als seus caps. La història es repeteix una i altra vegada, ja que els diferents i apartats llocs on els esclaus es refugien, acaben per ser arrasats pels violents perseguidors que es mouen impunement davant la passivitat d'unes autoritats que, en el fons, comparteixen les seves mateixes idees respecte a la segregació racial. Amb una prosa cuidada que alterna les escenes realistes sobre les tortures refinades contra els esclaus, amb la desbordada fantasia dels túnels i els somnis de malson que torturen la ment de Cora, la novel·la adquireix tons d'una èpica reivindicativa sobre el trist destí dels esclaus afroamericans. Resulten excessives, per la seva crueltat, les escenes dedicades a descriure amb detalls macabres les tortures suposadament aplicades pels grans propietaris del Sud presentats com a éssers mancats dels menors indicis d'humanitat. No obstant els episodis finals permeten, a través de la figura heroica de Cora, albirar alguna sortida al conflicte racial que gairebé dos segles més tard, encara roman vigent en amplis sectors de la societat nord-americana.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa