EL MÓN, LA MEVA SELVA

Emilie Rose Macaulay (Rugby, 1881 – Londres, 1958) va ser una prolífica escriptora britànica. Va abastar diversos gèneres literaris i la seva carrera va gaudir d'èxit i de reconeixement. El 1950 va escriure El món, la meva selva, una novel·la escrita amb exquisidesa sobre una societat de postguerra que bregava per sortir de la ruïna material i moral en què havia quedat Europa.
Helen Michel és una dona bonica i exuberant, pintora, de costums liberals, cerebral, bohèmia i hedonista. En els anys previs a la guerra decideix abandonar Londres deixant allà el seu marit i el seu fill per traslladar-se amb la seva filla Barbary de pocs anys a la Provença francesa. De forta personalitat i magnetisme, no triga a iniciar una relació amb Maurice Michel, un empresari vidu, amb un fill similar a la de Barbary. Helen, mare dissoluta i de poca consciència, deixa que els dos nens creixin al seu aire, sense poques restriccions, cosa que facilita que durant la guerra es relacionin amb maquis i grups de la Resistència col·laborant en actes de sabotatge que les seves ments joves no saben manejar emocionalment bé. D'altra banda, Maurice és acusat de col·laboracionista i el 1945 apareix ofegat a la platja propera a casa seva. Un any després, Helen decideix que tant la filla com el fillastre hauran d'abandonar França i instal·lar-se a Londres. La nena anirà a viure amb el pare i el nen amb els oncles paterns. Però un cop allà, cap dels dos no serà capaç d'adaptar-se. Només entre les ruïnes deixades per les bombes, i que encara s'acumulen per la ciutat, trobaran un racó on sentir-se com a casa.
Macaulay escriu una novel·la d'alta qualitat narrativa amb uns personatges ben perfilats que són un elenc de la realitat social de postguerra, home i dones amb sentiments confosos, habitants d'un món en ruïnes tant materialment com espiritualment. Són els joves els qui s'emportarien la pitjor part, protagonistes d'uns fets que els van empènyer als marges de la civilització amb el desig que, un cop acabada la guerra, tot tornés a ser igual que abans i sense que ningú els hagi de fer preguntes.

Encarnita Herraiz