EL TEMPS REGALAT

Enfront de la paradoxa que una societat opulenta es caracteritzi per l'abundància de manca de temps, Andrea Köhler reivindica en l'assaig titulat El Temps Regalat el gratificant de la lentitud i l'espera. En breus capítols, alguns d'ells precedits d'una introducció narrativa, reflexiona sobre el que significa la dimensió temporal de l'existència humana en el context de la civilització occidental a començament del segle XXI quan la pressa s'ha apoderat de la vida quotidiana.
L'autora, periodista i crítica literària alemanya que actualment exerceix com a corresponsal de cultura als Estats Units del diari suís Neue Zürcher Zeitung, es recolza en l'obra i el pensament de filòsofs i escriptors majoritàriament de llengua alemanya per exposar les teories dels diversos autors entorn de l'eix format per dos conceptes fonamentals, que són el temps i l'espera. "Esperar és una llauna" és la frase amb què s'inicia l'obra. No obstant això, més endavant es valora l'espera com el contrari del "carpe diem", entès com el gaudi immediat, i arriba a afirmar que qui no espera "es roba a si mateix" esperar en l'amor, a la feina, a la il·lusió. Molt interessant resulta la diferència que s'estableix entre l'espera, com a situació centrada en l'immediat i l'esperança com a actitud que es projecta cap al futur. L'espera pot convertir-se en destinació, en expectació indefinida o en l'expressió del nihilisme que espera sense esperança i condueix a l'absurd, tal com passa amb l'obra de Samuel Beckett titulada "Esperant Godot". En canvi, el valor de l'esperança, d'origen cristià, apunta sempre cap a una finalitat, sigui material o espiritual, que transcendeix la pròpia subjectivitat perquè el seu referent es troba més enllà de qui espera. L'anhel humà de aproximar-se a la simultaneïtat sembla reflectir-se, en temps postmoderns, segons creu l'autora, en la manera en què la tecnologia tendeix a eliminar els intervals espacials i temporals amb la comunicació "on line". L'obra compta amb una sòlida estructura expositiva i està escrita amb un estil que aconsegueix mantenir un to amè sense perdre per això densitat de contingut. La diversitat de perspectives analítiques que ofereix sobre el concepte d'espera, es plasma en el contrast entre Penélope, reina d'Ítaca en els cants homèrics, símbol immortal de la dona pacient; i Sherezade que en Les mil i una nits és qui fa esperar el sultà. Per mitjà de raonaments subtils i iròniques paradoxes Andrea Köhler manté l'atenció del lector en actitud expectant davant el que les successives pàgines li ofereixin. D'aquesta forma li fa apreciar per pròpia experiència el que, segons la frase que tanca l'obra, pressuposa l'espera: "aquest temps que de vegades és turment, que de vegades perdem, beatífics, i que sempre és un regal."

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa