INCOMPETÈNCIES BÀSIQUES

Damià Bardera Poch (1982) és professor, escriptor, doctor en filosofia. Ha publicat uns 12 llibres. Alguns contes traduïts a diferents idiomes.
Amb aquesta obra Damià Bardera presenta una situació que la societat ja coneix, però que sovint no es vol reconèixer. El títol, de fet, es un resum de tota la informació que ens espera llegint el llibre.
Bardera repassa el malestar a les aules des del punt del docent, és professor a secundària i amb humor explica les trampes d’un sistema educatiu que qualifica de “gran farsa de la secundària”. No pot ser que les 9 Lleis Educatives només es dediquin a mantenir i augmentar un model tecnocràtic que solament condueix a la impersonalitat de la gestió. Dels problemes a les aules ningú no soluciona res. El professorat és agredit però no té defensa perquè les direccions i els inspectors, segons l’autor, son “porucs, cínics i no es mullen”. Això sí, van als instituts a avaluar el professorat de pràctiques. Unes pràctiques que ningú no suspèn. Però això sí, el docent per accedir a la docència necessita un màster, una titulació pedagògica que costa entre 3 i 8 mil euros on s’imparteix teoria barata i molt ideologitzada impartida per uns pedagogs que no han trepitjat mai l’aula. S’intenta projectar la idea del professor motivat, però el sistema genera moltes baixes mèdiques per depressions i ansietat. Actualment hi ha places de difícil cobertura.
Pel que fa als centres i a les direccions s’ha instaurat una gestió privada de l’ensenyament públic, són les famoses places perfilades. Les direccions poden triar funcionaris, és la corrupció instal·lada al sistema educatiu! Això sí, els claustres son tranquils, a les reunions ningú parla, no hi ha retrets, tothom està agraït, fins i tot hi ha els missioners de l’ensenyament, els que es creuen la feina i mantenen la parafernàlia preparada pel Departament d’Educació. Per cert, no hauria de ser Departament d’Ensenyament? Bé seria encetar una altra discussió encesa.
El pantallisme és una altra de les seves observacions. Per què l’alumnat ha de tenir ordinador a classe? El alumnes són nadius digitals, busquen i no troben res, no saben fer un word, però estan distrets, viuen en un espai de lleure i esbarjo perpetus. Es la disneylandització de l’escola. Si algun alumne té problemes acudirem a eufemismes: diversitat, PI (Pla Individualitzat) o NEE (Necessitats Educatives Especials). O sigui, tothom aprova, el Departament content atesos els bons resultats de Catalunya i fora queixes de pares ni alumnat.
El pròleg de Xavier Díez és molt contundent, tot és una gran farsa, diu. Hem arribat a l’eunuquització de les noves generacions.
El panorama que ens descriu Damià Bardera no és molt positiu, però el resultat de les proves PISA ens ho confirmen i el gran nombre de baixes de l’ensenyament públic és per pensar-hi. En qualsevol cas, és un llibre de lectura distreta, si ets del gremi ho entens i si et aliè doncs desperta certa angoixa. Segurament totes les feines poden disposar d’un manual d’Incompetències Bàsiques. Cal tenir humor i certa grapa!

Carme Solsona