L'ALES A LA VORA DEL FOC

El noruec Jon Fosse, premi Nobel de Literatura 2023, compta amb una extensa producció com a poeta, narrador i dramaturg. L’Ales al costat del foc va ser publicada originalment el 2004, i vint anys després veu la llum en espanyol.
Fidel al seu estil, Fosse necessita poques pàgines per fer-nos arribar el lacerant mal de la Signe: vídua des de fa vint anys, mira per la finestra a casa seva al costat del mar esperant el retorn del seu marit, Asle, desaparegut al fiord mentre navegava a la seva petita barca de rems. Amb la sola companyia dels seus records, no han tingut fills, intenta explicar-se el dolor que la paralitza. L'entorn i el temps van al seu socors, ja que la casa familiar conserva a les parets la memòria dels que hi van viure i el temps, passat i present, es fon en un continu. En el seu dolor, Signe confon experiències pròpies amb vivències d'antecessors familiars, perd la seva identitat i experimenta com a successos propis viscuts pels seus difunts. La premonició de la tragèdia és l'últim episodi de desgràcies en la història familiar: un nen es va ofegar i un altre va ser rescatat in extremis; ara, l’Asle desapareix al mar.
La naturalesa hi té un paper essencial. No només per la bellesa del fiord, la llum, el mar, les fortes tempestes de la tardor o el llarg capvespre; sinó també per com la vida als llogarets s'acompassa al ritme de les estacions. La tardor és a les llargues hores de foscor, però també al cor dels protagonistes, que s'aferren a una fe senzilla per trobar algun consol davant del que és irreversible.
L'autor, conscient que la complexa realitat no pot ser comunicada de manera objectiva, acudeix a diversos recursos literaris: salts temporals, confusió de personatges, reiteracions de successos i expressions, diàlegs entretallats o gairebé incoats, personatges que s'expliquen a ells mateixos des de fora o que confonen realitat i memòria. Com digués en recollir el Premi Nobel, el llenguatge literari ha de poder “expressar allò inexpressable”.

Francisco Andrés