L'ORDRE DEL TEMPS

Guardem una intensa experiència del flux del temps de la qual no podem evadir-nos i fins i tot organitzem l'existència etiquetant els esdeveniments com passats o presents, deixant per al futur allò que pressentim que passarà. Però, té el temps una consistència real més enllà de la nostra experiència introspectiva? Quina relació guarda el temps amb la memòria? Per què recordem el present, però no el futur? Què pot aportar la ciència moderna sobre la realitat del temps? Aquestes són algunes de les qüestions que l'autor es planteja partint de les seves investigacions científiques sobre física teòrica, buidant una gran quantitat de paradoxes sobre el concepte de temps que culturalment hem construït.
Carlo Rovelli (Itàlia, 1956) és un físic teòric, a més d'escriptor i divulgador científic, establert actualment a França (Centre de Física Teòrica de la Universitat Aix-Marsella), que ha treballat a Itàlia i als Estats Units. També és professor adjunt al Departament d'Història i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Pittsburgh, perquè Rovelli, a més de científic, és un gran humanista: de fet, és membre de l'Acadèmia Internacional de Filosofia de la Ciència.
En l'extensa obra de Rovelli es troben multitud d'articles científics, especialment dues sobre la gravetat quàntica de bucles, teoria que va introduir el 1988 juntament amb Lee Smolin i Abhay Ashtekar, i que intenta fer compatible la teoria de la Relativitat General amb la teoria quàntica de la matèria. A més, va publicar el 2009 "Anaximandre de Milet, el naixement del pensament científic"; el 2015, "La realitat no és el que sembla" i el 2016, el seu best-seller "Set breus lliçons de física". Col·labora freqüentment amb la premsa italiana, especialment en Il Sole 24 Ore i La Repubblica.
Rovelli resol -i se sorprèn per això, tot i que és producte directe de la seva recerca científica- que les equacions matemàtiques que descriuen la física de l'univers no depenen d'aquesta variable que anomenem temps. No obstant això, nosaltres sí tenim experiència que els fenòmens es donen o es propaguen com esdeveniments en aquest temps que la realitat material microscòpica nega reconèixer: quin és el perquè d'aquesta contradicció?
L'autor comprova que en els fenòmens quàntics de molt petita escala mana la incertesa en què ni l'espai ni el temps estan perfectament delineats; en ells no està clar què és abans i què després, què és aquí o allà. Però no cal anar a la Quàntica, ja que la indefinició temporal també s'experimenta a la part macroscòpic: la teoria de Relativitat ens ensenya que no hi ha un present únic, i que l'abans i el després no són universals, sinó que depenen del lloc del espai en què s'experimenten (afectats per masses gravitatòries) i de l'estat de moviment relatiu respecte d'un observador. Per tant, el temps no és aquesta línia hipotètica de successió d'esdeveniments perfectament ordenats que imaginava Newton i, a més, no és universal.
No obstant això, experimentem que efectivament sí que hi ha una fletxa del temps macroscòpica que es manifesta en el fet que tots els fenòmens de la naturalesa es produeixen de tal manera que passen d'un estat més ordenat a un altre més caòtic, cosa que la Termodinàmica estudia amb el nom d’ entropia. Rovelli denomina "temps tèrmic" aquest temps, del qual tenim experiència, i en el si del qual la memòria guarda els esdeveniments viscuts com esdeveniments ordenats segons un abans i un després. El temps seria, per tant, una realitat desenfocada, una visió macroscòpica d'observació de l'esdevenir de l'univers evolucionant cap al seu desordre creixent, que desapareix quan enfoquem l'observació en el microscòpic: el temps tèrmic no és sinó una manifestació macroscòpica del fenomen termodinàmic de la entropia.
En aquest punt és on a l'autor se li nota la influència de Anaximandre de Milet per a qui, comptat i debatut, entenem el món no tant estudiant les coses en si mateixes, sinó el canvi que s'opera en elles quan interaccionen unes amb les altres: les coses no són, sinó que més aviat esdevenen. Amb això, Rovelli apunta a una succinta metafísica de l'esdevenir més que l'ésser, el que és propi de la ciència empírica, ocupant-se més dels fenòmens que de les essències en si mateixes. Potser per això l'autor afirma que, si per "temps" entenem únicament l'esdevenir, llavors tot és temps i només existiria el que "és en el temps".
La formació filosòfica de Carlo Rovelli és àmplia, per això cita no només a Anaximadro sinó també a Russell, Heidegger, Ockham, Proust, Rilke, etc., i fins i tot incorpora elements de la mitologia hindú. A priori, sembla que Rovelli ataca la causalitat, però no és així perquè dóna a entendre que, encara que científicament es demostra que la realitat microscòpica difumina causes i efectes, a nivell macroscòpic s'evidencia la causalitat segons un abans i un després. A més, considera la memòria com a font de la percepció del "temps com a temps". Per a nosaltres, aquest temps és important perquè és font tant de la nostra pròpia identitat com del dolor que produeix veure com flueix i escapa.
En suma, L'ordre del temps és un assaig que convida a una reflexió profunda en el qual l'autor distingeix perfectament entre el que és científic i està demostrat del que és hipotètic i podria resoldre algunes paradoxes sobre la realitat basant-se en la gravetat quàntica, finalitzant la seva obra amb una especulació sobre les fonts del temps i com aquest és experimentat com un flux de l'esdevenir.
El text és de fàcil lectura, però exigeix pauses per a la reflexió profunda. Té dos capítols que són més complexos pel tipus de descripció científica que en ells es fa, però que, com el mateix autor indica, no són fonamentals per a la comprensió global ja que en un capítol posterior fa una recapitulació general sobre ells, el que aporta continuïtat argumental al text. Gaudiran d'aquesta obra aquells lectors amb formació científica o també filosòfica. Al lector d'assaig sense aquesta formació específica, el text li vindrà gran, però pot lliurar-se a la seva lectura sense inconvenients si es tracta d'algú que habitualment es formula preguntes intel·ligents.

Amalia Illana