LA CASA DELS NOMS

L'escriptor irlandès Colm Tóibín (1955) ofereix a la novel·la La casa dels noms una versió resumida, en prosa, de l’Orestiada, trilogia de peces teatrals en vers escrites per Èsquil, (523 aC.-456 a C.) el primer dels grans dramaturgs grecs de l'Antiguitat.
L'acció narra la venjança de la reina Clitemnestra que assassina al seu marit el rei Agamèmnon de Micenes al seu retorn de la guerra de Troia, com a represàlia per haver sacrificat a la jove i bella Ifigènia, filla de tots dos, oferta als déus com a víctima propiciatòria per triomfar en la lluita contra els troians. Un cop comès aquest delicte, lliura el poder a Egisto, parent d'Agamèmnon entestat a apoderar-se del regne i amant de la reina al fill de la qual, Orestes, es proposa eliminar per ser el legítim hereu del seu pare. El jove està fugit diversos anys i quan, ja adult, torna a palau, la seva germana gran, Electra, aquella en qui més confiava el seu difunt pare, li facilita els mitjans per recuperar el tron patern. L'autor conserva en essència l'esperit de la font on s'inspira. La seva història reflecteix els problemes interns d'una mare que ha entregat, enganyada, la seva filla predilecta per a un sacrifici la justificació del qual no admet. Enfront d'ella, el seu fill es considera legitimat per venjar la mort del seu pare a traïció. L'ambició, la por i el sofriment, el gran tema de tota la producció d'Èsquil, apareixen en aquesta obra enfocats des d'una perspectiva actual, que prescindeix d'ornaments èpics per reflectir només les complexitats de l'ànima humana. L'acció es focalitza de manera alternada a Clitemnestra i Orestes, amb una sola intervenció d'Electra. Tots tres, cada un d'ells en primera persona, expressen la seva interpretació del conflicte d'afectes i interessos que els ha enfrontat i els motius pels quals obren com ho fan. Despullats de l'halo llegendari de la tragèdia original i al marge de les inevitables referències ambientals, els personatges semblen encarnar una problemàtica intemporal, que pot situar-se en qualsevol època i lloc. En ser conegut per endavant el desenllaç, que s'até al d'Èsquil, el desenvolupament argumental se centra en l'estudi dels seus perfils psicològics, analitzats amb notable agudesa i precisió. La novel·la conjuga una acurada elaboració estilística amb l'agilitat expressiva que facilita l'assimilació del complex embolic de sentiments contradictoris i de passions vehements que sustenta el contingut de fons d'aquesta moderna relectura d'un text tràgic que conserva la seva vigència vint-i-cinc segles després d'haver estat portat a escena per primera vegada.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa