LA COSA MÉS ESTRANYA DEL MÓN

La Dalia és una nena mimada i capritxosa. Els pares li consenten tot i li compren tot el que demana, fins que arriba un dia que té de tot. Aleshores demana als seus pares que li regalin un «Desto», que és una criatura estranya i perillosa. El pare s'embarca en una aventura a una selva per aconseguir-lo.
La lectura del llibre es fa fins i tot desagradable en veure l'actitud insuportable de la nena i com els seus pares no fan res per corregir-ho. Crida, els insulta, els ordena; en lloc dels pares són els seus esclaus. Els capricis de la nena arriben a nivells tan desorbitats que posa la vida dels seus pares en perill, i ells no són capaços de dir prou.
Aquesta història serveix de clar exemple a com no s'hauria d'educar un nen, no se li pot donar tot el que demani sense que es converteixi en algú capritxós. En algun moment cal dir que no. Encara que la moralitat del llibre sigui aquesta, i així ho reflecteix l'autor com a conclusió al que passa al final a la nena, tot el recorregut no val la pena ser llegit. És desagradable. I no només per l’actitud de la protagonista, sinó per la impassibilitat dels pares. No hi ha una evolució que es voldria veure en com eduquen els pares la seva filla, i encara que es pugui dir que aquesta rep el seu merescut, no és en la manera com hauria de ser. Tant el comportament de la nena com l'actitud dels pares és molt exagerat, en una crítica clara cap a aquesta mala educació per part
dels progenitors. D'altra banda, l'autor descriu bé i té imaginació per inventar-se les estranyes criatures que viuen a la misteriosa selva.

TROA