LA FORÇA DE LES ARRELS

Situem Lluís Foix com a periodista, director de La Vanguardia, corresponsal a Londres i a Washington DC. A tot aquest dens currículum cal afegir-hi l’aspecte d’escriptor d’obres certament molt ben travades i il·lustratives d’un temps i d’un país.
Aquesta obra fa un repàs als seus orígens a Rocafort de Vallbona. La infància serveix com a guia i alhora mestratge per a l’estudi d’aquells anys de la postguerra a la Vall del riu Corb. La distribució del llibre segueix les estacions de l’any: primavera, estiu, tardor i hivern. El sumari es alhora molt còsmic i molt musical.
Es interessant copsar la duresa climàtica d’aquells anys: boires, gelades, calor intensa, pedregades, rubinades,...tot suportat estoicament per una pagesia sempre abnegada i dedicada al conreu d’aquella terra potser no molt productiva, però que suposava la subsistència. M’agrada la seva referència a la incertesa, a la inseguretat de l’existència. Tot és molt intens en aquell paisatge de la seva infància, l’esforç, la constància, l’obligació del treball rural sense gaire maquinària fa que el pagès tingui una serenitat envejable.
El seu coneixement de l’ornitologia local és molt detallat, dels vents, de la micologia,... basat en el mestratge del pare i oncles. Tot plegat amb una dissertació sobre el vi i la vinya, sobre l’olivera i l’oli, entre altres conreus de fruiters i blat. Però clar, aquesta reflexió el durà a unes cites d’una erudició exquisida de la literatura clàssica (Virgili), de la russa (Dostoievski, Tolstoi), sense ignorar Shakespeare o Goethe i naturalment Montaigne.
Tot aquest món tan ben descrit i observat, amb l’aparició de la tecnologia agrícola que fa augmentar la productivitat, podria quedar malmès? Doncs no necessàriament, com diu l’autor la presència de les noves tecnologies podrien tornar la gent al poble. La ciutat és llibertat, però el poble és intimitat ens diu Foix.
Tot plegat ens situa davant d’un autor amb una cultura humanista extraordinària i a més per la seva feina de corresponsal a Gran Bretanya i USA dóna la impressió que obrim fronteres: de la Vall del riu Corb a Europa, Amèrica i sobretot no us perdeu el relat de la seva excursió al llac Baikal. Insuperable!
No hi pot mancar la presència musical en una obra d’aquest tipus, si hem dit que el sumari segueix el ritme de les quatre estacions anuals, la música que l’acompanya a l’scriptorium son Les Quatre Estacions de Vivaldi.
Finalment voldria destacar la presència de mots dialectals: moixó és ocell i de paraules moribundes com les borrasses (manta de cànem per a collir olives) o bé mobiliari desaparegut, les gateres (forat a la porta per on entraven els gats a les cases).
Bé doncs es un llibre balsàmic, ideal per llegir en moments de neguit, viatges o senzillament per plaer.

Carme Solsona