LA MALETA

L'editorial Fulgencio Pimentel segueix publicant les obres de l'escriptor rus Serguei Dovlàtov (1941-1990), que va aconseguir exiliar-se de l'URSS el 1978 i traslladar-se a Estats Units, on va publicar la majoria de les seves obres, ja que a l'URSS cap va obtenir l'aprovació per ser publicada. La seva obra, de gran qualitat literària, entronca amb el millor de Pushkin i Txèkhov i connecta amb la llarga tradició d'escriptors satírics russos: Nikolái Gógol, Iván Goncharov, Ilf i Petrov, Mikhaïl Zóschenko, Isaal Bábel, Mikhaïl Bulgàkov i, entre altres, Vladímir Voinóvich. Hereu, doncs, de la millor literatura humorística soviètica, va optar per la ironia i el sarcasme per enfrontar-se amb la realitat.
La majoria de les seves obres estan inspirades en successos de la seva pròpia vida. El millor de Dovlátov és l'estil senzill i familiar, totalment despullat de l'habitual retòrica comunista, que havia creat un estil paraliterari, molt present en la literatura del realisme socialista, manifestament ampul·losa i heroica. També cal destacar el seu sentit de l'humor i sarcasme per retratar personatges que procedeixen de la realitat sociològica de la Rússia comunista. Com va escriure Dovlátov, "l'horror de l'estalinisme no és tant que milions de persones fossin assassinades. L'horror de l'estalinisme consisteix sobretot en el fet que una nació sencera fos corrompuda moralment". A més d'aquesta obra, l'editorial Fulgencio Pimentel ha publicat Retiro i El oficio.
A La maleta torna a recórrer a la seva biografia. En ell relata l'escàs contingut que va ficar a la maleta que el va acompanyar a l'exili: "I així va ser com em vaig deixar anar, amb només una maleta. Era d'aglomerat folrada en tela, amb reforços niquelats a les cantonades. El pany estava fet malbé. Vaig haver de lligar la maleta amb cordes de les que es fan servir per estendre la bugada". Però cada cosa que fica dins -uns mitjons, uns botins, una jaqueta, un cinturó, un vestit, uns guants ... - tenen la seva divertida història al darrere, que Dovlátov relata amb abundants digressions i amb un sentit de l'humor molt irònic. Aquestes històries, que en alguns casos funcionen com a relats curts, descriuen al seu torn la patètica realitat soviètica vista des de diferents angles, plena de personatges esperpèntics, que encara ho són més gràcies a la entretinguda ploma de Dovlátov.
Tot està, a més, explicat de manera molt directa, en primera persona, amb un estil transparent i polit que va directe al gra. Dovlátov desmitifica constantment no només la vida soviètica sinó també la seva pròpia biografia i la seva carrera com a escriptor, fugint de la nostàlgia o de la malenconia. Amb molta ironia, Dovlátov maneja un estil amè, despullat de les ombres de la tragèdia.

Adolfo Torrecilla