LA MORT DEL COMANADOR. LLIBRE 1

Gairebé totes les novel·les de Murakami segueixen un esquema semblant: una narració de vida ordinària en què, de sobte, s'introdueix un element de misteri d "un altre món" (no ben precisat mai); i tot s'assaona amb algunes escenes de sexe alhora cru i asèptic.
L'última, La mort del comanador, llibre I, compleix rigorosament aquest procediment. Un pintor de 36 anys, res famós, divorciat, va a viure a una casa que li presta un amic. Allà escolta a la nit una campaneta que procedeix d'una espècie de tomba que hi ha al jardí ... Un misteriós veí li encarrega un retrat ... Els dos obriran la tomba en què només hi ha la campaneta que sonava ... Després se sabrà que allí hi havia una "idea" que s'encarna en un homenet invisible, que copia un personatge d'un quadre d'un pintor japonès que representa la mort d'un comanador ...
El pintor l'associa a l'escena inicial de l'òpera Don Giovanni, de Mozart. Perquè aquesta és una altra de les constants de Murakami; les seves referències culturals són occidentals: Schubert, el jazz, Alícia al país de les meravelles ...
Tot molt misteriós, servit per una prosa amena i per un indubtable art d'explicar històries. Però no hi ha ànima, no hi ha profunditat en aquesta novel·la, com no n'hi ha en la majoria de les obres de Murakami. S'entén, però, que tingui tants lectors: proporciona ingredients que avui agraden a un cert públic: amenitat, esoterisme i sexe. Les seves reflexions són de vegades molt trivials: em recorden els textos de les galetes xineses.
Amb tot, poc més es pot dir d'aquesta novel·la, perquè estem només davant el llibre primer. Totes les històries estan només plantejades -tot i que hem llegit 432 pàgines- a l'espera de la resolució en el llibre II. Com en qualsevol història, per jutjar cal esperar al final i aquí encara no existeix. El judici només pot ser provisional.
El corrent és que a un suggestiu plantejament no segueixi un aconseguit final. Si en el segon volum això s'aconsegueix, és clar que el primer volum quedarà revaloritzat. Si no, estarem davant d'una de les novel·les més fluixes de Murakami.

Rafael Gómez