LA NENA QUE VA BEURE LLUM DE LLUNA

Tot transcorre en un ambient fantàstic que sembla tret dels contes tradicionals. Hi ha una bruixa bona, un monstre, un drac, una bruixa dolenta, uns ancians molt dolents i uns personatges nobles que arriscaran la seva vida pels altres i conèixer la veritat. Tot en un context meravellós: Un protectorat envoltat per un bosc que se suposa maligne, fosc, perillós, misteriós.
La novel·la comença amb la tradició que viu el protectorat tots els anys de lliurar a la bruixa del bosc una criatura acabada de néixer. Els grans ancians, que controlen a protectorat amb aquests costums ancestrals, mantenen així la por i el poder. Però aquest any, la mare que ha de lliurar la seva filla acabada de néixer s'oposa amb totes les seves forces, el que obliga als ancians a arrabassar-la-hi amb violència i tancar-la a la torre, on es torna boja.
Les coses no són, però, com els ancians diuen. Tots els anys, la bruixa Xa s'acosta a recollir el nadó abandonat perquè no se'l mengin les feristeles del bosc i el lliura a algunes famílies de les ciutats lliures. Aquest any, però, durant el camí, Xa sent alguna cosa especial per aquesta nena, a la qual anomena Lluna. Hi ha un moment en què la nena menja llum d'estrelles i es converteix en bruixa, encara que ella no ho sabrà fins molts anys després. S'educa amb la Bruixa Xa, amb el drac nan Fyrian i amb el monstre poeta Glerk. Quan té tretze anys, Lluna descobreix que hi ha molts misteris en la seva vida i en els seus orígens.
En el protectorat les coses no transcorren com els ancians tenen previst. El jove Antain qüestiona el seu poder i alguns dels seus costums i d'amagat es rebel·la contra els ancians i les germanes que controlen el protectorat. Els objectius d’ Antain seran els mateixos que els de Lluna i Xa. Això sí, després de moltes peripècies.
Novel·la amable, poètica, fantàstica, que explota els ingredients i els elements meravellosos. Els bons són bons i els dolents, com en els contes, són molt dolents. Hi ha llum i foscor. I ombres. I misteri. I màgia.
Aquesta màgia candorosa contamina el desenvolupament de la novel·la, ja que l'autora utilitza la màgia quan li convé i li interessa, sense que les coses succeeixin de manera lògica. Es tracta d'un recurs molt còmode i gratuït que l'autora fa servir en tot moment sense que el desenvolupament de la novel·la expliqui res ni exigeixi res.
Els personatges són previsibles i estan plens d'estereotips. Els elements poètics i meravellosos sonen a postissos. Hi ha molts moments melosos. L'autora barreja la realitat i el fantàstic de manera capritxosa, sense que res del que passi vingui exigit pel desenvolupament de la trama. Personalment m'ha semblat tòpica, sense cap ni peus, excessivament sentimental.
No descarto que si hi ha una bona campanya de publicitat, aquesta novel·la es pugui vendre, ja que el seu missatge i contingut connecta amb una visió ensucrada i fantàstica de la vida, sense connexió amb la realitat, amb un idealisme de cartró pedra. La novel·la, d'altra banda, encara que excessivament llarga (segons la meva opinió), es llegeix bé i té moments agradables.

Adolfo Torrecilla