LES VUIT MUNTANYES

Les vuit muntanyes és el títol d'una novel·la autobiogràfica, primera publicada per Paolo Cognetti (Milà, 1978) que ha obtingut el Premi Strega 2017. L'autor narra la seva afició a les excursions a la muntanya, heretada del seu pare, que des de petit el va fer recórrer senders i vessants dels Dolomites quan la seva família vivia a Milà. Ja adult, fa referència als seus freqüents recorreguts per un lloc muntanyós de la Vall d'Aosta, on acostuma a passar uns quants mesos en gairebé completa soledat.
L'obra reflecteix el profund sentiment de pertinença a les muntanyes que experimenta el narrador i protagonista després de viure a l'entorn urbà de Torí i haver conegut a Nova York el que significa una megalòpolis. El retorn a les altures al costat de la natura en estat pur, tant als Alps com als seus viatges al Nepal, significa per a Paolo Cognetti molt més que el gaudi d'un merescut descans i de la pau que proporciona l'aïllament. El que més valora, però, és no només la puresa de l'aire i la bellesa dels paisatges sinó la càlida cordialitat dels nepalesos cada vegada que viatja a l'Himàlaia i el retrobament amb un amic de la infància al seu refugi alpí. Per sobre de tot, la reconciliació amb el record del seu difunt pare, de qui es va mantenir allunyat en els seus anys juvenils sense que la seva prematura mort li oferís possibilitats de recuperar la proximitat que els va unir en el passat, és el sentiment que de forma progressiva cobra més força al seu interior a mesura que passen els anys. El relat no incorre en els tòpics de l'ecologisme ni amaga la duresa de les escalades, el perill d'allaus i allaus, però subratlla l'emoció d'explorar camins escarpats, descobrir edificacions semiderruïdes i conèixer les fatigues i els perills que es poden presentar al llarg de moltes hores d'esforç.
L'acció externa queda reduïda a l'estreta relació del protagonista amb la seva mare i les seves desafortunades relacions amb una noia per la qual no arriba a sentir veritable amor després d'una breu convivència. El panorama personal es completa en descriure les temporades de vida laboral com a autor de documentals cinematogràfics. Arribat a la trentena descobreix que a la pràctica del muntanyisme els diners amb prou feines són necessaris i que el treball en aquest àmbit no suposa l'esclavatge de dependre d'un salari. Anàrquic i introvertit, prefereix la independència i el silenci a l'èxit i a l'ocupació remunerada després d'haver patit de petit, l'ansietat que una dedicació laboral intensa provocava en el seu pare, químic de professió. En el fons, aquesta actitud escèptica conté una certa absència de sentit transcendent de l'existència humana per damunt de les motivacions emocionals, que queda palesa en la seva forma de reaccionar quan desapareix sota les neus hivernals l'amic a qui li unien trenta anys de mutu afecte.

Pilar de Cecilia