SÓN COSES QUE PASSEN

Són coses que passen, títol de la primera novel·la de la periodista francesa Pauline Dreyfus (1969) narra la vida de la bella i elegant Natalie de Lusignan, duquessa de Sorrente per matrimoni, durant els anys 1940 a 1945. En aquest període, l'ocupació alemanya de França, el Govern de Vichy i el curs de la Segona Guerra Mundial van significar per a ella, nascuda el 1908, igual que per a moltes altres dones pertanyents a l'alta societat, un notable impediment per continuar les seves activitats mundanes i el seu luxós tren de vida .
L'acció es divideix en dues parts, la primera ambientada a Cannes, entre 1940 i 1943, i la segona a París, durant els dos anys següents. En els moments inicials de la guerra, la protagonista manté a la Costa Blava els seus habituals costums encara que la situació li suposa certes complicacions domèstiques, com haver d'acomiadar la nanny anglesa de la seva filla. No obstant això les relacions socials, finançades amb els dòlars americans de la seva família materna, romanen intactes i fins i tot torna a quedar-se embarassada, encara que no del seu marit. La mort de la seva mare provoca un canvi radical en aquesta situació de tranquil·litat i indiferència per les tragèdies alienes mentre és el moment en què les seves dues germanes grans li revelen que el seu pare no va ser el príncep de Lusignan sinó un acabalat i distingit home de negocis jueu. La seva pertinença per línia paterna al poble d'Israel que els nazis persegueixen i exterminen, l'obliga a plantejar-se alguns dilemes morals que mai s'hagués pogut imaginar que li afectessin personalment. La segona part s'inicia en el moment en què els Sorrente han de tornar a París en ser-los confiscada per exigències de la guerra la seva casa d'estiu. Natalie, que després de donar a llum un nen, s'ha fet addicta a la morfina, troba una ciutat molt diferent a la que va deixar, trista i deprimida i recorre cada vegada més a la droga per suportar la decadència imparable del qual sempre havia estat el seu món. L'autora reflecteix amb realisme agut i àcid, encara que elegant en la forma, un aspecte interessant de la intrahistòria del seu país a l'època a la qual es refereix. El seu retrat de l'alta societat està emmarcat per la frase que dóna títol a l'obra, el significat implica una actitud tolerant i permissiva de conductes inacceptables, sempre que siguin susceptibles de romandre ocultes. En canvi hi ha "coses que no s'han de fer" com defensar els jueus, en moments en què resulta inoportuna aquesta actitud. L'excel·lent mesura del ritme narratiu, la precisa definició dels personatges i la qualitat de l'estil, sòbriament expressiu en la seva amarga ironia, justifiquen que la versió original d'aquesta novel·la hagi quedat finalista en diversos premis francesos importants i per la seva crítica de l'antisemitisme, hagi rebut el Premi Fundació de la Memòria Alberto Cohen.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa