TRADICIÓ I CREACIÓ I ALTRES NOTES SOBRE LITERATURA

Toni Sala Isern (Sant Feliu de Guíxols, 1969) és professor i escriptor. Llicenciat en Filologia Catalana i ara professor a la Universitat Pompeu Fabra. Ha publicat Entomologia, Crònica d’un professor de secundària, Goril·la blanc, Marina, Una família, entre altres, a més d’assaigs d’obres clàssiques de la literatura catalana. Col·laboracions a Punt Avui, La Vanguardia, L’Avenç. Ha rebut el Premi Documenta, el Premi Nacional de Literatura, el Premi Ciutat de Barcelona entre altres.

En aquest llibre l’autor recopila dotze assajos sobre autors clàssics catalans. És una obra que necessita un pròleg atès que podria semblar una aglutinació d’apunts sobre literatura sense massa fil conductor. La tradició seria aquest relat que necessitem conèixer. Compara la tradició amb una mina, li preocupa força la tradició mal païda o menyspreada. Es refereix a la tradició literària, hi ha un cert desencís, ens estem polint la tradició els catalans, segons ell no quedarà res per als nostres fills. És una llàstima que alguns autors actuals s’hagin venut la tradició a canvi d’uns beneficis polítics (està pensant en la etapa pujolista i en Bru de Sala i Baltasar Porcel).

Mostra certa preocupació per la gent molt llegida i que no ha entès res. Es mostra partidari de llegir poc i bé, no cal haver llegit tots els clàssics ni estar a “la última” dels llibres publicats.

Entre els assajos presents al llibre parla de Martorell i el seu Tirant lo Blanc, on troba uns personatges que tenen molta fe en les paraules, porten a l’extrem una cosa que és l’essència de la literatura, una mena de dispersió, poca precisió en els indrets, per exemple.

Quan parla de Guimerà li reconeix certa ingenuïtat, diu que es intel·ligentment ingenu. De Pere Calders en fa una lectura molt bonica, els contes que tots hem gaudit tant els recrea. Calders es intel·ligència, humor, tradició. Quan arriba a Pla ens diu que és un autor solitari, de fet la literatura es solitària, malgrat que és un acte de comunicació, és un acte de solitud també. Amb tot és més partidari de Gaziel.

De Carner en té força bona opinió, gaudeix del personatge com a poeta, prosista, traductor i sobretot com a màxim representant de la tradició.

Doncs tota la resta del llibre l’autor es debat entre tradició i modernitat. Compara el noucentisme català i les obres més avantguardistes que s’escrivien a la resta d’Europa (Ibsen, per exemple). Era certament un goig però, ara ja no es produirà aquest fet. Toni Sala, molt trist, pensa que al suprimir la literatura del batxillerat hem fet molt mal a la tradició. Qui llegirà ara aquelles obres tan significatives abans?

Carme Solsona