UN HOME QUE SE'N VA

El protagonista principal del relat -l´home que se’n va-, és Vicenç Villatoro Porcel, l’avi de l’autor. Descendent d'una generació de sastres il•lustrats i liberals, un amant del progrés i la llibertat, un botiguer, per tant, no gens comú, en un poble de jornalers i propietaris, d'anarquistes i de gent religiosa. . . . Va ser justament el fet de ser un representant de "l'esquerra burgesa", el que va desubicar l'avi Villatoro quan l'exèrcit de Franco es va alçar contra la República i el poble on vivia -Castro-, va passar a ser controlat pels anarquistes. Tot i que ni ell ni la família eren partidaris de la revolució, aviat es va veure arrossegat pels
assassinats, confiscacions i persecucions dels partits radicals d'esquerra.

L'avi, -que no va cometre cap assassinat- i va intentar evitar la mort d'innocents, va ser represaliat en acabar la guerra, per formar part d'un Comitè del Front Popular. Després d'un judici exprés, va ser condemnat a mort, una pena que al cap d'un breu temps li va ser commutada per la cadena perpetua. Va passar els cinc següents anys tancat a les presons de Còrdova i de Burgos. El que li va permetre sobreviure a la presó i la redempció del temps, va ser aquella instrucció religiosa rebuda a casa seva de petit. Va donar catequesi al presos. Els funcionaris, el felicitaven . . . . Provenia d'una família on el maçons i els capellans convivien i se salvaven mútuament.. . . . .

Quan va sortir indultat, va retornar al poble originari. Es va sentir marginat i maltractat pels vencedors. Decideix anar a Terrassa. Amb 60 anys, no troba feina. Eren temps difícils. Era un home viu tocat per la mort. Però la família surt endavant i ell passa temporades a Castro i altres a Terrassa.

Sembla més un assaig narratiu que novel•la. Descriu vivències i records on el bé i el mal estan definits, però l'odi de la guerra, fa que hi hagi crueltat en els dos bàndols. "Els temps dolents, remarca sovint, fan dolenta la gent".

Els testimonis, son més de vençuts inconsolables, i molt inquisitiu amb el bàndol vencedor, especialment amb el General Franco. Es recrea molt amb les injustícies i ressentiments. Es troba a faltar, que no mencioni el fenomen de l’emigració que va portar -per el fort creixement de la classe mitja- a que tantes famílies de Castella, Andalusia i altres províncies, trobessin a Catalunya els mitjans per viure amb més dignitat, respecte i progrés. Hagués resultat menys reiteratiu i més agradable de llegir.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa