UNA DOLÇA CANÇÓ

Une chanson douce/Que me chantait ma maman/En suçant mon pouce/J'écoutais en m'endormant (una cançó dolça em cantava la meva mare, xuclant-me el dit l'escoltava i em dormia).
El títol de la novel·la amb la qual Leila Slimani, jove periodista i escriptora franco-magribí, va guanyar el premi Goncourt 2016, fa referència a aquesta tradicional cançó de bressol francesa. Però, quin tremend sarcasme guarda!, ja que, des de la primera frase del llibre, sabem que es tracta de l'horrible assassinat de dos nens petits, comès per la mainadera que no aconsegueix suïcidar-se. Inspirada en un fet real, esdevingut a Nova York el 2012, la novel·la s'inscriu en la línia dels cruels relats domèstics de Jean Genet (Les Criades, 1947) o Claude Chabrol (La cerimònia, 1995). L'autora ha aconseguit crear, sota l'aparença d'una història excessiva, un drama que, aparentment, podria donar-se en qualsevol jove família francesa (europea) de classe mitjana. Després del naixement del seu segon fill, Myriam, prometedora advocada, decideix tornar a treballar i, juntament amb el seu marit Paul, emprèn la difícil tasca de buscar una mainadera per als seus fills. Gràcies a un flash-back perfectament construït i ritmat, el lector assisteix a l'arribada de Louise, la "perla rara", l'empleada perfecta. Blanca en un món laboral dominat per immigrants, es fa acceptar i estimar pels nens, transforma el desordenat apartament dels Massé en una acollidora llar, cuina amb cura i conquesta fins als amics del matrimoni amb els seus sopars dels divendres. A poc a poc es torna imprescindible, fins al punt que la família se l’emporta de vacances a les illes gregues: "És Visnú, la divinitat nutrícia, gelosa i protectora. És la lloba i als seus pits ells van a beure, la font infal·lible de la felicitat de la llar". Certament, de tant en tant, hi ha signes inquietants: salts d'humor, relació tensa amb la cria major, desaparicions inexplicades de diversos dies, avisos de deutes impagats. Però el matrimoni, les vides professionals s'han vist de sobte molt afavorides, tanca els ulls: "Louise té les claus de la casa, sap tot, s'ha incrustat en les seves vides tan profundament que sembla impossible desallotjar-la. La rebutjaran i ella tornarà. S'acomiadaran d'ella i ella cridarà sense parar a la porta, acabarà entrant, amenaçadora, com un amant ferit ".
Slimani desentranya amb gran mestria l'ambigüitat de les actituds que despleguen els "patrons" amb la seva mainadera: afecció sense caritat, amabilitat sense veritable interès, correcció en el tracte sense generositat. Per la seva banda Louise, a la qual el lector amb prou feines coneix (un marit mort, una filla desapareguda, una relació fugaç sense amor, una sola "gairebé" amiga), es debat entre la professionalitat i el servilisme, entre l'afecte i l'odi , entre la submissió i l'afany tirànic: "Només té un desig: formar part del món d'ells, trobar-hi un lloc, habitar en ell, fer-se un buit, un cau, un raconet calent".
L'autora no jutja. El crit punyent de la mare, en descobrir els seus petits morts, esborra tota culpabilitat als ulls del lector. Pel que fa a Louise, si bé el personatge no és simpàtic, ocupa la posició del més feble i podria comptar amb circumstàncies atenuants. Però Slimani no juga la carta de l'esclavitud domèstica, del conflicte de classe o d'ideologies. I no obstant això, posa el dit a algunes de les nafres més importants de la societat contemporània: Com conciliar la feina amb la vida de família? Com ser socialment just quan s'està desbordat, pressionat per la societat de consum? Com servir els altres sense revengisme? Com arribar a les aspiracions juvenils sense renunciar a ser pares?
Amb una composició molt encertada i una escriptura àgil, l'autora ha aconseguit una novel·la fàcil de llegir, però que ens fa reflexionar els models d'èxit que volem promocionar avui dia. Això sí: que s’abstinguin de llegir-la les joves mares professionals!

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa