UNS GERMANS INESPERATS

Amin Maalouf, escriptor libanès nascut el 1949, és un dels autors actuals més brillants en llengua francesa. El 2010 va rebre el Premi Príncep d'Astúries en reconeixement a tota la seva obra i a la seva labor per propiciar llaços entre Orient i Occident.
Uns germans inesperats és la seva última novel·la i amb ella Maalouf col·loca la humanitat en una situació pròxima a la desaparició víctima de les seves pròpies ambicions de poder i de la seva ignorància.
Alec, nascut a Mont-real i amb cinquanta anys complerts, és dibuixant i articulista de vinyetes que envia setmanalment a un diari des de casa seva, situada en una petita illa a l'Atlàntic pròxima a la costa francesa i unida a una altra una mica més gran per un pas que queda ocult amb les marees. La seva única veïna és una escriptora de trenta-vuit anys que després de l'èxit aconseguit amb la seva primera novel·la ha vingut a viure a l'illa fugint de la fama i d'una humanitat que no li satisfà. El tracte entre ells és inexistent fins que una inusitada apagada a l'illa i les illes pròximes li fa sospitar que podria tractar-se d'una explosió nuclear i que la fi del món podria estar a prop. Durant uns dies totes les comunicacions es tallen i el desconcert és total. Quan es reprenen, Alec aconsegueix parlar amb el seu vell amic Moro que és ara assessor del president dels Estats Units. És ell qui li diu com és la causa d'aquesta apagada generalitzada: descendents directes de l'Antiga Grècia i amb una alta qualificació científica, s'han proposat intervenir en el món per a evitar un atac nuclear massiu i canalitzar els homes cap a una vida en pau, encara que amb això poguessin comprometre la llibertat de decisió dels països.
La novel·la és una ficció en la qual es poden trobar alguns paral·lelismes amb la situació actual pel COVID-19, encara que va ser escrita uns mesos abans. Amb gran imaginació l'autor porta el lector a un futur que ha resultat massa pròxim.
En qualsevol cas, Maalouf, valent-se d'imatges inversemblants, planteja la possibilitat del final que sempre, en totes les èpoques, ha intimidat l'home, li ha desconcertat i ha posat a prova la seva vulnerabilitat.
Per mitjà de metàfores planteja la possibilitat de la destrucció total com a conseqüència de no saber protegir-nos de nosaltres mateixos i les errònies decisions d'alguns governants. Amb tot, encara que el plantejament és inicialment negatiu, deixa oberta la porta a l'esperança i al ressorgir de la vida.

Encarnita Herraiz