A CASA TENÍEM UN HIMNE

Maria Climent (Amposta, 1985), és escriptora, llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Ha treballat de professora d’idiomes, de copywriter, de content manager, de social media manager. Actualment col·labora regularment amb la plataforma digital de cultura Catorze.

La Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i viu absorbida per la vida domèstica i professional. La seva germana Marga -soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligui- té la sensació que li ha passat la joventut sense adonar-se’n. La mare de totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia i ha construït una vida defugint d’un problema important que va afectar molts anys a la família.
Passa el temps i la Remei i la Marga viatgen a la Toscana a trobar-se amb la mare. Allà es desvetllen els secrets familiars i moltes altres qüestions personals.

És positiu com van recuperant la confiança i el valor que hi donen a les relacions familiars; necessiten aquest refugi i tot plegat és prou complicat per la història familiar de tres dones distanciades i diferents, amb aspiracions i experiències tan dispars.
Hauran d’entendre’s i comunicar-se, i lluitaran per retrobar-se després que es desveli un secret familiar que va marcar definitivament la vida de totes tres.

A la Remei la marca un embaràs fora de la parella amb els dubtes de tirar-lo endavant.
També es considera negatiu el caràcter immadur de la Marga, com una “lliçó” per el lector... En el fons es traspuen bons sentiments, la necessitat de la família...

La mare es va casar forçada (“...mon pare, catòlic practicant, m’havia obligat a casar-me amb lo meu violador”). Sovint es comenta l’avorriment del matrimoni, raó de les successives separacions.

Pràcticament les relacions íntimes de les diferents parelles no són explícites, tot i que el tó és aquest en paraules de la Remei: “Tenies l’amor de mon pare sense ganes i per obligació, no sé què es diferencia això de violacions continuades durant tota la teva vida. Com vas poder estimar-me, a mi? I de la mare: “Va ser la culpa. La ditxosa culpa de l’educació cristiana, nacionalcatòlica i apostòlica. M’havien educat així. No és que jo tingués el matrimoni com una cosa sagrada, però el sentit de l’honor, no ho sé..., la necessitat de purgar els pecats, això sí que era una cosa inqüestionable, no ja només per a mons pares, també per a mi. No podia fer-hi més”.

Beth Udina