EL MÓN INTERIOR

Francesc Serés (Saidí, 1972) ha publicat cinc novel·les, algun recull de comptes i dues obres de no ficció; ha guanyat el Premi Proa de Novel·la; també ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Literatura, el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Llibreter.
Darrerament i després de La casa de foc va publicar La mentida més bonica sobre el desencís per un procés polític i social estroncat.
Ara relata un viatge-experiència pel Berlín actual recordant i comparant les grans ciutats totes amb records de guerres més o menys -gairebé sempre- sanguinolentes i devastadores.
El món interior comença fent esment de la seva infantesa a l’Aragó quan li deien: «Hauríeu d’haver passat una guerra», responien els avis sempre que algú es queixava. Ho deien més com un recordatori i com un advertiment que com un desig o una maledicció. Molts de nosaltres podem recordar allò de “si això és guerra que no vingui la pau” d’àvies davant el gaudi d’uns néts piscina amunt piscina avall.
D’Hamburg a Saidí, dels diaris i les fotos de l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial als testimonis de la invasió russa d’Ucraïna. Amb la seva companya Dasha fa un paral·lelisme entre els grans bombardejos de la Segona Guerra Mundial amb el que està passant a moltes ciutats d’Ucraïna.

Fa servir per construir la novel.la àlbums, cartes, diaris i fotografies perquè considera són sincers i transparents.

Va esmentant documents trobats a Berlín, i famílies i amics russos o ucraïnesos que li faciliten molt material per a la seva història. Va trenant aquestes experiències europees amb el que va fer en reformar la casa de la seva àvia a Saidí a 2011.

Tot això comença el 2022 quan diu i és així que sembla que tot es podia reconduir... En aquells moments podia semblar només una amenaça però l’exèrcit rus estava ja recaptant milers de soldats.

Diu: “que s'acabi una guerra no vol dir que s'acabin les raons que la van generar, que se signi un tractat no vol dir que l'endemà aquest tractat ordeni el món en funció del que disposa el text. Penso a Zaidín i en tot el que va passar després de la guerra, o en el que passa entre els nostres amics a Rússia i a Ucraïna”.

Ben escrit, potser una mica reiteratiu, resulta interessant i afegeix valor al relat la comparança entre països o la relació que estableix entre el seu poble espanyol (Saidí) i d’altres allunyats com Alemanya, Rússia o Ucraïna.

Beth Udina