OCELL DE BOSC

Antoni Puigvert (1954) és escriptor, llicenciat en Filologia Hispànica, articulista a La Vanguardia, País, Avui; tertulià a CatRàdio, TV3 i BTV. També ha publicat prosa i poesia, ha guanyat els premis Gaziel, Carles Riba, Englantina d’Or als Jocs Florals de 1995. Professor d’institut a Ripoll i Salt durant divuit anys.

En aquesta obra Antoni Puigvert ens presenta una mena de viatge per la seva vida, sense arribar a ser una autobiografia. El llibre és un autèntic lluïment de l’extensa cultura clàssica de l’autor i també de les diferents coneixences i contactes que ha pogut gaudir al llarg de la seva vida. És molt entretinguda l’estada a Roma a l’Aventino (Sant’Anselmo), on repassa no solament els monuments d’una ciutat que es inabastable, sinó de la gastronomia, de la vegetació i sobretot un elogi als colors i olors de la ciutat eterna. Les reflexions i observacions de la natura barrejades amb cites magnífiques d’obres clàssiques d’Horaci, Ciceró, Leopardi, Tasso, Goethe, Roth, Zweig, Rilke, Pla o el mateix Houellebecq. Cites històriques de Napoleó, de Tirant, Machado. En un relat d’aquest tipus no hi podien faltar unes cites musicals per arrodonir el relat, l’autor repassa Vivaldi, Mozart, Pergolesi, Häendel… o els vins italians com el Frascati. Bon coneixedor de l’ornitologia i de la vegetació. Tanmateix, també deriva cap a la microhistòria de Girona en l’etapa de la transició i dels principals grups polítics tant a Catalunya com a Espanya. Certament bastant contrari al pujolisme i potser ressentit amb Puigdemont, però admirador de Pasqual Maragall i dels ‘Ciutadans pel canvi’. Opinions sobre l’independentisme i l’antiindependentisme tot plegat immers en una metàfora de Creont, d’Antígona. No hi manquen noms contemporanis de persones, de cotxes, de cançons, de detalls costumistes que apreciem els lectors seniors. M’agraden les microhistòries familiars molt ben ordides on a més, les dones queden molt ben tractades (aquelles àvies i mares que han passat a la història amb una discreció absoluta). Anècdotes que donarien per una novel·la (servei militar, Casa de la Cultura, ciclistes a Girona des de l’Armstrong) o per a manuals de gastronomia (receptari).

M’han agradat força les recomanacions de llibres o les explicacions d’expressions que realitzem sovint i que no sabem l’etimologia com “nus gordià”. Comparteixo les reflexions sobre el futur inquietant i el present de queixes i lamentacions, els ideals que naufraguen, la desconstrucció de la família... Precisament ell es mostra molt familiar, parla dels nets sobretot i de la família extensa d’avis i pares. Ens espera una humanitat maquinitzada? Admirable el raonament sobre el periodisme groc-rosa i la seva expressió grollera, impertinent i carregosa. Bé què hi farem! Reivindiquem la cultura de la dignitat.

Tot el llibre permet una lectura sincopada amb un text absolutament desconstruït, sincrètic. No us espereu un relat ordenat en el temps històric, son reflexions sobre Roma, ornitologia (el títol Ocell del Bosc), vegetació, receptes culinàries, música, literatura de tots els temps, olors i perfums. És una obra escrita per a tothom? Només pels de la seva corda? Clar els escriptors seniors quan aporten reflexions sobre quan tenien vint anys, els que ara tenen aquesta edat no entenen algunes sentències. És un llibre de memòries? En qualsevol cas, transmet serenitat, és un llibre fàcil de llegir, d’un virtuosisme admirable. Agraeixo el sumari i sobretot l’epíleg.

Molt recomanable per moments d’evasió, distracció.

Carme Solsona