NO HI HA PARAULES

Francesc Torralba i Roselló (1967), filòsof, teòleg, va estudiar a la Universitat de Barcelona i a la de Copenhague on va preparar la seva tesi doctoral sobre Kierkegaard. També es va doctorar en teología. Catedràtic de filosofia a la Universitat Ramon Llull. Ha escrit més d’un centenar de llibres sobre filosofia. El 2011 fou nomenat per Benet XVI consultor del Consell Pontifici de la Cultura de la Santa Seu i és president del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat de Catalunya i membre del Consell Pontifici per a la Reial Acadèmia de Doctors d’Espanya. Entre les seves obres podem citar: Paraules de consol: en la mort d’un ésser estimat, El sentit de la vida, El valor de tenir valors. També ha participat en programes de Catalunya Ràdio i a TV2.
Francesc Torralba inicia el llibre recordant de forma acurada el darrer dia del seu fill, el 14 d’agost de 2023. Després dels actes propis de l’enterrament i de les múltiples formes de condols rebuts, ens relata el llenguatge no verbal amb que moltes persones participem d’aquesta commoció quan es tracta d’expressar el nostre sentiment a algú que ha perdut el fill. I és que, com diu el títol “No hi ha paraules”, solament en hebreu hi ha Shjol (qui perd el fill). Res no és com abans. El rellotge biològic dicta que els fills hem d’enterrar els pares, però la mort d’un fill xoca contra el curs endreçat de la vida.
Davant aquest fet, hi ha pràctiques estèrils com amagar, ocultar, enmascarar la mort. Ell ens explica que ha trobat diferents formes de refugi, de descàrrega: ha optat per rellegir el filòsof Soren Kierkegaard, escriure aquest llibre en homenatge al fill i sobretot escoltar música, una activitat molt terapèutica. És molt sanador, alliberador, crear comunitats de diàleg, com els grups de dol. Per cert, per què no hi ha homes als grups de dol? Sempre se’ls ha adjudicat la contenció.
Sovint en el moment del condol es parla de pèrdua, ell prefereix absència. Aquests moments d’estar amb família i amics després de la mort, propicien converses entre persones que mai no hauríem tingut, s’enceta doncs un ritual amb connotacions socials, espirituals, és complex, molts no saben com actuar en aquests moments davant dels pares que han perdut un fill. L’aflicció de l’altre ens aclapara, volem alliberar-lo.
Quan s’apaga la vida d’un jove, la indignació es fàcilment comprensible, ho qüestionem tot, la mort ens sembla un acte injust. Moments de desesperació (qui és creient qüestiona de vegades l’eternitat), moments d’esperança (mantenim la fe). Després segurament vindrà la resignació, l’acceptació, però Torralba prefereix la gratitud d’haver gaudit uns anys de la seva vida, de la seva companyia.
Afrontar adversitats ens fa madurar. La mort ens fa a tots iguals. Pensem que la mort vindrà al final, la incertesa ens angoixa. Francesc Torralba ens proposa “viure cada dia com si fos el darrer”.
Molt emotiu es l’epíleg del llibre on ens recorda que a ningú l’han preparat per viure la pèrdua d’un fill. Davant aquesta situació ens suggereix tres grans virtuts humanes: humilitat, compassió, magnanimitat. Aquestes virtuts poden ser molt útils per a tot tipus d’adversitats.

Carme Solsona